El francès en la geopolítica mediterrània

Resum

D’acord amb la visió ecològica contemporània de les llengües (L.-J. Calvet), la llengua francesa, que no se circumscriu a França, forma part de la desena de llengües “supercentrals” que existeixen. És, juntament amb l’anglès, l’única llengua parlada en els cinc continents i, en el marc de la Conca Mediterrània, l’àrab i el francès són les úniques llengües locals potencialment internacionals. Tanmateix, la tendència hegemònica de l’anglès és evident, però, d’una banda, aquesta llengua es redueix sovint a una funcionalitat limitada i, d’altra banda, com tots els idiomes, vehicula una manera de pensar. Per tant, el vertader repte no rau en “el francès contra l’anglès” sinó en un “plurilingüisme contra la uniformitat”.

D’altra banda, el plurilingüisme se situa en el marc del vertader canvi de paradigma lingüístic que, en aquest inici del segle XXI, ha substituït la lògica de l’unilingüisme, unilateralista, propi del colonialisme: el del plurilingüisme emancipador, multilateralista. Partint d’aquesta opció explícita i deliberada, les Institucions internacionals (UNESCO, UE, Consell d’Europa…) promouen el coneixement de llengües estrangeres, però subratllen també la importància de la llengua materna.

Pel que fa al francès, es tradueix en una concepció renovada tant de l’estatus de la llengua com de les funcions que se li assignen. El francès esdevé així llengua compartida o llengua mediadora, i pot ser eficaç atesos els valors que vehicula. Aquest principi resulta encara més prometedor tenint en compte que, així concebuda, la llengua francesa, certament no per la seva naturalesa sinó per la seva història, vehicula valors ètics (que, sovint, com en dona fe la creació lèxica, es van designar i definir en primer lloc en francès) i posseeix medis d’expressió que responen a les necessitats de la res publica. La redacció de la Constitució francesa és taxativa en aquest respecte –El francès es la llengua de la República (no d’un territori o de l’Estat)–, i fa així “referència a un tipus precís de relació” (Klinkenberg) entre llengua i concepció de la societat.

En aquesta perspectiva, la institució de la Francofonia esdevé una basa decisiva per a la llengua francesa (Renard, 2011). El francès constitueix un vincle de comunicació entre els països membres, però la llengua francesa és també, i primer de tot, una eina eficient per al desenvolupament del pensament crític i per a la defensa de les llibertats i dels valors humanistes. Així doncs, la Francofonia constitueix “un testimoni davant la lògica colonial […] i, ja des del seu naixement, una idea subversiva” (Boutros Boutros-Ghali). Comporta un projecte cultural que es fonamenta en els valors universals de l’humanisme respectuós amb els drets de la persona i dels grups socials.  Aquest projecte nodreix l’esperança que la difusió del francès afavoreixi el desenvolupament, el progrés dels pobles que l’adopten.