Introducció

Resum

L'expressió "gramàtica de la llengua parlada" resulta incomprensible o si més no poc habitual o fins i tot propera a l'oxímoron: si la gramàtica es, sobretot  o etimològicament, l'estudi de les lletres (grammata), ¿com pot existir una gramàtica de la llengua parlada (de l'oralitat), que està composta de sons? Així, evoca, en el cas dels lingüistes o els especialistes en didàctica, allò que concerneix la norma oral d'una llengua: comprendria una "ortoepia" (que prescriu la pronunciació correcta), una "gramàtica de l'entonació" (cf. Morel & Danon-Boileau, 1998), així com una proposta de model estandaritzat pel que fa al sistema accentual i rítmic a partir del francès de París)... En resum, allò que inclou la "fonètica" com a disciplina (científica i escolar). Llavors, ¿por què complicar les coses i arriscar-se a utilitzar una expressió ambigua i problemàtica? A aquestes i d'altres qüestions pretén donar resposta el present número de la revista Langue(s) & Parole.