Arquitectura d’avantguarda per a la sanitat a províncies. La implementació del Sistema Nacional de Salut a Zamora

Resum

Si volem comprendre amb major perspectiva la història de l’arquitectura a Espanya, resulta decisiu acostar-nos als equipaments sanitaris construïts durant la segona meitat del segle XX en zones perifèriques. Molts d’aquests hospitals, planejats per a la cura integral de la salut, van tenir una rellevància extraordinària en l’ordenament administratiu del país en províncies, a la capital de les quals, generalment, es van assentar per donar assistència als residents en cada territori. Amb aquest model, l’Assegurança Obligatòria de Malaltia va voler garantir la cobertura universal dels seus afiliats i, simultàniament, fer d’aquests centres el referent assistencial de la província, encara que també arquitectònic, més enllà del gestionat per les diputacions. Paral·lelament, també es va buscar acostar la sanitat a les zones més allunyades dels nuclis de recerca i desenvolupament de la medicina i la ciència espanyoles establerts a les principals ciutats, i especialment a les regions menys desenvolupades. Aprofundim en aquest propòsit atenent el cas de Zamora i estudiant el procés de creació de la seva residència sanitària. Prenem aquesta ciutat com a exemple de les mateixes circumstàncies en altres províncies de l’Espanya interior, que entre les dècades de 1950 i 1970 s’allunyava de l’actual situació de despoblació. Hem acudit a l’estudi de fonts primàries, com la documentació produïda per òrgans ministerials i administracions locals, la correspondència generada durant el procés i els projectes arquitectònics. Tot això ens ha permès ser testimonis de l’extraordinària dotació que van rebre i de la resposta que aquests equipaments arquitectònics van oferir a l’extensió universal de la sanitat i la medicina a Espanya.