Neokantisme i Neokantians

Resum

Aquest article en complementa un altre aparegut en el número anterior que portava per títol «Notícia d'Ernst Cassirer (1874-1945)» que presentava una visió general de la filosofia cassireriana en forma de biografia intel·lectual dominada per un tret constant: el neokantisme. S'ofereix aquí un estudi d'aquest terme atenent tant els seus continguts com els filòsofs que l'integraren.

Per definir el neokantisme cal tenir en compte la significació del kantisme la interpretació del kantisme en un sentit més ampli o més estricte determinarà l'abast del neokantisme. L'autora arriba a la conclusió que només és eficac el sensu stricto dels dos termes, ja que el primer podria referir-se en un grau més o menys elevat a molts dels corrents de la filosofia contemporània.

Els filòsofs pertanyents al neokantisme sensu stricto es presenten distribuits en dos grups: els autors no lligats a escola i els autors lligats a escola, amb la intenció de mostrar com no necessàriament els primers antecedeixen els segons, sinó que a vegades són coetanis; les dues divisions, perà, s'encavallen en alguns casos. El grup dels autors no lligats a escola es divideix, segons el particular enfocament del neokantisme, en tres subgrups: I'epistemològic, I'axiològic i el psicològic. El neokantisme epistemològic presenta tres vessants: l'empiricista, la realista i la lògica, la darrera de les quals coincideix amb el neokantisme de I'Escola de Marburg i, per tant, de Cassirer. Tots aquests grups comparteixen l'actitud metodològica de l'estudi directe, sistemàtic i rigorós dels textos de Kant, com també la interpretació de la revolució copernicana no com una inversió de l'analogia del reflex de l'objecte al subjecte, sinó com la substitució definitiva del paradigma substancialista pel paradigma funcionalista. Això implica l'adopció de l'itinerari metafísic de la gnoseologia a l'ontologia, com també la valoració de la historia de la metafísica segons que aquesta sigui críticament legítima o bé críticament il·legítima.

La intenció d'aquest article és la mateixa que la de l'anterior, tot i que aquí no figuri de forma tan explícita: reclamar la conveniència de reintroduir el neokantisme en els debats contemporanis.