La dona fantasma: Imatges del petrarquisme fílmic

Resum

Encara que la força i la immensitat de les influències de Petrarca al cinema a vegades han de ser buscades i oposades amb la paciència meticulosa del entomólogo o estudiós de la metàfora, Gino Frezza traça presències significatives i ineludibles de les figures poètiques de Petrarca en la tradició cinematogràfica del cinema clàssic i al cinema modern i contemporani. La relació entre l'obra de Petrarca i el cinema es revela, encara que en filigrana, en el valor crucial i enigmàtic d'una cruïlla cultural no secundària, recurrent i plena de sorpreses. Cosina Frezza repassa com Petrarca, en les rimes de Canzoniere, teixeix la difícil i complexa interfície entre rima i imatge, la dimensió de l'escriptura i la configuració visual, i com, per a aquesta interfície, la figura de la Dona s'imposa en termes d'una imatge amb un alt coeficient fantasmal. A continuació, l'autor il·lustra la permanència dels temes poètics de Petrarca en un context de produccions cinematogràfiques d'autors i èpoques del segle XX que, amb l'obra del poeta italià, no tenen cap relació o afiliació explícita ni proximitat metafòrica. Heus aquí, doncs, la "dona fantasma" de Petrarca que es transforma en les fisonomies fílmiques de la dona marc i la dona mirall, la dona estàtua, la dona memòria i, finalment, la dona idea. L'anàlisi de les influències petrarquistes al cinema conclou atribuint al poeta italià del segle XIV l'origen més lúcidament conscient d'una teoria de les llàgrimes, que no per casualitat i molt sovint de sobte cobreixen els ulls dels espectadors de cinema. Les llàgrimes de l'espectador -una experiència alhora física i lírica, manifesta i íntima- corresponen a les llàgrimes de Petrarca, davant la vanitat terrenal dels mortals.