«M’estimaria més pintar-me els llavis»: notes sobre la resistència (irrepresentable) en Foucault i Derrida

Resum

Aquest article examina la noció de resistència elaborant una anàlisi que problematitza el lloc de la representació en política i en democràcia. En un primer moment, es planteja el problema a partir d’un relat que narra un episodi i un gest especials d’alguns presoners alliberats d’un camp de concentració. Des d’aquesta qüestió, es revisen les aportacions de Michel Foucault relatives a la resistència que donen com a resultat, en definitiva, un desacoblament de les relacions entre poder i política. Així, la resistència suggereix un vincle amb la política que no es restringeix a les formes ni als codis de la política convencional. No obstant això, les mateixes aportacions de Foucault plantejaran la qüestió de la llibertat com una mena de mandat per al subjecte, enfront del qual la resistència corre el risc de quedar atrapada. La figura de Bartleby (Melville) oferirà l’ocasió per suggerir una hipòtesi que permeti indagar entorn d’una resistència radical que no es vegi coaccionada pel privilegi de la representació. Posteriorment, s’examinen les aportacions de Jacques Derrida i la seva lectura de l’inquietant personatge de Melville, que possibiliten una posada en qüestió de la publicitat il·limitada suposada en els dominis d’allò polític, la política i la democràcia com a democràcia representativa, i fins i tot una interrogació exigent d’aquests conceptes heretats. Davant del cànon, Derrida permetrà pensar justament una resistència radical a tall d’un cert secret que, en dir-se, no obstant això, se sostreu de la representació, i que llavors serà irreductible als dominis d’allò públic-polític, la qual cosa no vol dir que aquest secret es restringeixi a allò privat i possibiliti replantejar la qüestió democràtica. Finalment, es presenten algunes conclusions temptatives i una síntesi dels desafiaments que queden anunciats.