Bayle crític de Descartes. Un escèptic al rescat del racionalisme?
Resum
L’article estudia la lectura que Bayle fa del cartesianisme. Mentre Descartes pretén que el racionalisme és compatible amb el Déu omnipotent de la tradició cristiana, Bayle sosté que donar bel·ligerància a aquest darrer és funest per al primer, perquè evidència racional i Déu omnipotent (eventualment fal·laç) són lògicament inconciliables. L’article analitza les raons de Descartes i els arguments de Bayle, en judica el valor i n’explora les conseqüències.Paraules clau
Descartes, Bayle, racionalisme, escepticisme, ateisme, omnipotència, filosofia modernaReferències
ADAM, Charles i TANNERY, Paul (eds.) (1897-1909). Oeuvres de Descartes. París: Cerf; reed., París: Vrin, 1996 (abreujat AT).
BARTOLUCIO, Salvatore (ed.) (1680). Ioan. Duns Scoti. […] Quaestiones Quodlibetales ex quatuor Voluminibus scripti Oxoniensis Super Sententias. Venècia: Iacobi Hertz (vol. 2: Nicolaum Pezzana) (abreujat Ordinatio).
BASNAGE, Jacques (2000). Corrispondenza da Rotterdam, 1685-1709. Amsterdam: APA-Holland University Press.
BAYLE, Pierre (1730). Dictionnaire historique et critique. Amsterdam i Leiden: P. Brunel et al. Cito el Dictionnaire (abreujat Dict.) per l’anomenada quarta edició (n’hi ha dues terceres, una pirata: 1715; i una altra autoritzada: 1720).
— (1737). Oeuvres diverses. La Haia [en realitat: Trévoux]: Compagnie des libraires (abreujat OD).
BLUMENBERG, Hans (1997). Die Legitimität der Neuzeit. Frankfurt: Suhrkamp.
BOEHNER, Philotheus, et al. (eds.) (1967-1988). Guillelmi de Ockham Opera philosophica et theologica. St. Bonaventure, NY: Franciscan Institute.
BOST, Hubert (2006), Pierre Bayle. París: Fayard.
BOUTROUX, Émile (1927). Des vérités éternelles chez Descartes. París: Alcan.
BRAHAMI, Frédéric (2001). Le travail du scepticisme. Montaigne, Bayle, Hume. París: PUF.
BRÉHIER, Émile (1940). La philosophie et son passé. París: PUF.
BROGI, Stefano (1998). Teologia senza Verita: Bayle contro i «rationaux». Milà: FrancoAngeli.
BRUCKER, Johann Jacob (1742-1744). Historia critica philosophiae. Leipzig: Breitkopf.
BUDDEUS, Johann Franz (1741). Traité de l’athéisme et de la superstition. Amsterdam: Pierre Mortier.
CANTELLI, Gianfranco (1969). Teologia e ateismo. Saggio sul pensiero filosofico e religioso di Pierre Bayle. Florència: La Nuova Italia.
CANZIANI, Guido, et al. (2000). Potentia Dei. L’omnipotenza divina nel pensiero dei secoli XVI e XVII. Milà: FrancoAngeli.
DAMIANI, Pier (1943). De divina omnipotentia e altri opuscoli. Testo critico […] a cura di Paolo Brezzi. Florència: Vallecchi.
GOLDSTEIN, Jürgen (1998). Nominalismus und Moderne. Zur Konstitution neuzeitlicher Subjektivität bei Hans Blumenberg und Wilhelm von Ockham. Friburg i Munic: Alber.
GOUVERNEUR, Sophie (2004). «Bayle et l’écriture de Naudé». A: Antony McKenna i Giani Paganini (eds.). Pierre Bayle dans la République des Lettres. Philosophie, religion, critique. París: Champion, 265-286.
GREGORY, Tullio (1974). «Dio ingannatore e genio maligno. Nota in margine alle Meditationes di Descartes». Giornale Critico della Filosofia Italiana, 55, 477-516.
— (1982). «La tromperie divine». Studi Medievali, 3a sèrie, XXIII, 517-527.
ISRAEL, Jonathan (2004). «Pierre Bayle’s political thought». A: Antony McKenna i Giani Paganini (eds.). Pierre Bayle dans la République des Lettres. Philosophie, religion, critique. París: Champion, 349-379.
JURIEU, Pierre (1706). Le philosophe de Roterdam accusé, atteint et convaincu. París: Fayard, 1997.
LABROUSSE, Elisabeth (1963-1964). Pierre Bayle. L’Haia: Nijhoff.
MARION, Jean-Luc (1991). Sur la théologie blanche de Descartes. […] Édition corrigée et complétée. París: PUF.
MCKENNA, Antony; MOREAU, Pierre-François (eds.) (2004). Pierre Bayle dans la République des Lettres. Philosophie, religion, critique. París: Champion.
MOLAND, Louis (ed.) (1877-1885). Oeuvres complètes de Voltaire. París: Garnier.
MORI, Gianluca (1999). Bayle philosophe. París: Champion.
— (2001). «Persécution et art d’écrire: Strauss, Skinner et Pierre Bayle». A: Laurent Jaffro et al. (eds.). Leo Strauss: art d’écrire, politique, philosophie. París: Vrin, 197-219.
— (2003). «Scepticisme ancien et moderne chez Bayle». A: Antony McKenna i Pierre-François Moreau (eds.). Libertinage et philosophie au XVIIe siècle, 7: La Résurgence des philosophies antiques. Saint-Étienne: Publications de l’Université de Saint-Étienne, 217-290.
OFFLER, Hilary Seton (ed.) (1940-1963). Guillelmi de Ocham Opera politica. Manchester: University of Manchester.
OLESTI, Josep (1999). «És possible prendre’s seriosament el geni maligne?». Enrahonar. Número extraordinari: Descartes. Lo racional y lo real, 475-481.
PAGANINI, Gianni (1980). Analisi della fede e critica della ragione nella filosofia di Pierre Bayle, Florència: La Nuova Italia.
POPKIN, Richard H. (2003). History of Scepticism: From Savonarola to Bayle, Oxdord: OUP (3a ed. ampliada).
RANDI, Eugenio (1987). Il sovrano e l’orologiaio. Due immagini di Dio nel dibattito sulla «potentia absoluta» fra XIII e XIV secolo. Florència: La Nuova Italia.
THOMAE AQUINATIS (1920). Quaestiones disputatae et quaestiones duodecim quodlibetales. Torí: Marietti.
— (1978). Summa Theologiae. Madrid: BAC.
TRINIUS, Johann Anton (1759). Freydenker-Lexikon, oder Einleitung in die Geschichte der neuern Freygeister, ihrer Schriften, und deren Widerlegungen. Nebst einem Bey- und Nachtrage zu des selige, herrn Johann albert Fabricius Syllabo Scriptorum, pro veritate Religionis Christianae. Leipzig i Bernburg: Christoph Gottfried Cörner.
WHELAN, Ruth (1989). The Anatomy of Superstition: a study of the historical theory and practice of Pierre Bayle. Oxford: Voltaire Fundation, 2013.
— (2002). Recensió de G. Mori, Bayle philosophe, Paris: Champion, 1999. A: French Studies, 2002, 56 (2), 240-241.
Publicades
Com citar
Descàrregues
Drets d'autor (c) 2017 Josep Olesti
Aquesta obra està sota una llicència internacional Creative Commons Reconeixement-NoComercial 4.0.
