Vers una humanitat amb homes. Anotacions per instaurar l’humà en l’home

Resum

Durant l’últim curs acadèmic 1997/1998, la temàtica sobre l’holocaust s’ha vist enriquida per la publicació de tres llibres, al meu parer excel·lents. Aquest article, més que ensenyar o presentar quelcom nou, s’ha nodrit de les seves aportacions, tot i que de forma modesta. Els llibres als quals em refereixo són els de BAUMAN, Z. (1997). Modernidad y Holocausto. Madrid: Sequitur; MATE, R. (1997). Memoria de Occidente. Actualidad de pensadores judíos olvidados. Barcelona: Anthropos; i MÈLICH, J.-C. (1998). Totalitarismo y fecundidad. La filosofía frente a Auschwitz. Barcelona: Anthropos. La veu d’aquestes obres incideix en la necessitat de mantenir viva la memòria, de no oblidar, de no caure en el silenci, en el llenguatge exclusiu de la ciència. És per això que cal recuperar, sense oblidar l’herència grega, un altre tipus de llenguatge: l’hebreu. És un llenguatge que fa possible el reconeixement, la responsabilitat envers el sofriment de la víctima, del vençut. És el sentit de l’alteritat, «Resposta» incondicional a la crida que el rostre de l’Altre fa en la seva indigència i misèria. Perquè necessitem urgentment una educació ètica, fonamentada en un nou tipus de raó: la raó anamnètica. Auschwitz és el paradigma del sofriment humà per excel·lència, i només podrem fer justícia a les víctimes no oblidant, mantenint el record d’actualitat. Si no, l’home pot exterminar novament.