What is wrong with Baldy? Radical non-referring view of “I”

Eylem Özaltun

doi:10.5565/rev/enrahonar.1284

Quin problema hi ha amb «Baldy»? Un enfocament no referencial radical de «jo»

Autors/ores

Eylem Özaltun Koç University

PDF (EN)

Resum

Que l’estudi dels informes de primera persona d’accions intencionals, esdeveniments, pensaments i sensacions com a reveladors de l’estructura de l’autoconsciència va ser un tema central del treball d’Anscombe en filosofia de la ment és quelcom que no ha estat prou considerat en la literatura sobre el tema. El meu objectiu és mostrar que aquest tema va animar moltes de les seves obres al llarg de la seva carrera com a filòsofa i que el seu «The first person» (1974) pot entendre’s millor com una d’aquestes obres i tenint-ne en compte d’altres.

Paraules clau

Anscombe, pronom de primera persona, autoconsciència, referència

Referències

ANSCOMBE, G. E. M. (1959). An Introduction to Wittgenstein’s Tractatus. South Bend, IN: St. Augustine’s Press.

ANSCOMBE, G. E. M. (1975). “The first person”. In: ANSCOMBE, G. E. M. Metaphysics and the Philosophy of Mind. Minnesota: University of Minnesota Press, 21-36.

ANSCOMBE, G. E. M. (1976). “The subjectivity of sensation”. In: ANSCOMBE, G. E. M. Metaphysics and the Philosophy of Mind. Minnesota: University of Minnesota Press, 44-57.

ANSCOMBE, G. E. M. (1979). “Analytic Philosophy and Spirituality of Man”. In: GEACH, Mary and GORMALLY, Luke (eds.). Human life, action and ethics: essays by GEM Anscombe. Luton: Andrews UK, 3-16.

ANSCOMBE, G. E. M. (1981). Metaphysics and the Philosophy of Mind. Minnesota: University of Minnesota Press.

BOTTEREL, A. and STAINTON, Robert J. (2018). “An Anscombian Reference for ‘I’?”. Coratian Journal of Philosophy, XVIII (54).

CAMPBELL, John (2012). “On the thesis that “I” is not a referring term”. In: RECANATI, Francois and PROSSER, Simon (ed.). Immunity to Error Through Misidentification: New Essays. Cambridge: Cambridge University Press, 1-21.

DESCOMBES, Vincent (2010). “Le marteau, le maillet et le clou”. Revue de métaphysique et de morale, 68 (4), 495-519. https://doi.org/10.3917/rmm.104.0495

EVANS, Gareth (1982). The Varieties of Reference. Oxford: Oxford University Press.

JAMES, William (1890). The Principles of Psychology. Dover Publications.

GEACH, Mary and GORMALLY, Luke (eds.) (2005). Human life, action and ethics: essays by GEM Anscombe. Luton: Andrews UK.

MCDOWELL, John Henry (1998). “Referring to Oneself ”. In: The Engaged Intellect: Philosophical Essays. Harvard: Harvard University Press, 186-203.

O’BRIEN, Lucy F. (1994). “Anscombe and the self-reference rule”. Analysis, 54 (4), 277-281.

ÖZALTUN, Eylem (2016). “Practical Knowledge of What Happens: A Reading of §45”. Klesis Revue Philosophique, 35.

PEACOCKE, Christopher (2008). Truly Understood. Oxford: Oxford University Press.

SHOEMAKER, Sydney S. (1968). “Self-reference and self-awareness”. Journal of Philosophy, 65, 555-567.

STAINTON, Robert J. (2019). “Re-reading Anscombe on ‘I’”. Canadian Journal of Philosophy, 49 (1), 70-93.

VAN INWAGEN, P. (2001). “‘I am Elizabeth Anscombe’ is not an Identity Proposition”. Metaphysica 2 (1), 5-8.

Biografia de l'autor/a

Eylem Özaltun, Koç University

Eylem Özaltun és professora assistent de filosofia a la Universitat de Koç a Istanbul. Treballa en filosofia de la ment amb un enfocament en l’acció perquè (com ho expressa O’Schaughnessy) el fenomen de l’acció corporal en un entorn públic i físic és particularment el lloc apropiat per estudiar la ment en aquesta era materialista. L’article que apareix en aquest número és part del seu actual projecte de recerca, que estudia l’autoconsciència tant en l’acció com en la percepció i l’ús del pronom de primera persona per expressar tal consciència. Aquesta recerca se centra en Kant, Frege, Wittgenstein i Anscombe. Critica com estudiem l’autoconsciència en la filosofia analítica contemporània sota la influència d’Evans i Strawson: estudiant la forma especial en què el subjecte sap sobre l’objecte que és. El seu objectiu és rebutjar aquest enfocament generalitzat de l’autoconsciència. En canvi, proposa estudiar l’autoconsciència com la naturalesa d’un pensador que pot emetre judicis objectius en general. Per tant, se centra no exclusivament en l’autoconeixement sinó també en la possibilitat d’un judici objectiu en general.