Sobre el temps i l'art

Resum

El temps és la forma inexorable del nostre destí. Des que som conscients que estem subjectes al temps, ens envaeix una sensació de buit, que en última instància és el fonament del món i de l'existència. Aquesta és la culminació de la desgràcia i l'adversitat, una aventura sense sentit. No obstant això, un desig indestructible, insaciable i fatal de viure ens empeny a lluitar desesperadament contra la mort i el temps. Aquest anhel d'eternitat i la nostra lúcida consciència del seu caràcter absurd augmenten el nostre sofriment, del qual intentem fugir refugiant-nos en la somnolenta indiferència de l'avorriment. No obstant això, sembla que existeixen moments privilegiats que mereixen el sofriment de tota una vida, aquests moments en els quals la nostra consciència oblida per complet el nostre desig de viure i accedeix a la quietud dels déus. Aquest és l'estat de contemplació, desproveït de tota ambició o desig, que ens proporcionen l'art i la bellesa. És en aquests moments quan experimentem el temps en la seva forma pura, anterior a la memòria històrica, el temps pur en el qual la successió temporal i la subjectivitat mateixa s'esvaeixen, i el veritable jo desperta al món essencial de les idees.