Recerca Musicològica

La presència de Felip Pedrell en el projecte fundacional de la Societat Internacional de Musicologia (1899)

Francesc Bonastre i Bertran — 2014-12-19

L’any 1899, els professors Oskar Fleischer (1856-1933) i Max Seiffert (1868-1948) fundaren la primera societat internacional de musicologia a Berlín i sol·licitaren a Felip Pedrell que participés en el nou projecte científic.

La proposta incloïa la creació d’una secció de la Societat Internacional de Musicologia a Madrid (que no arribà a constituir-se) i l’edició d’obres i articles d’investigació musicològica, que cristal·litzaren en diverses publicacions de Pedrell en els mitjans alemanys de l’època: les Opera Omnia de Tomás Luis de Victoria (Breitkopf und Härtel, 1902-1911) i els articles a la Sammelbände der Internationalen Musikgesellschaft (1900-1910), a la cinquena Musiklexicon d’Hugo Riemann (1903) i al Riemann-Festchrift (1909).

El procés d’estrena del «Pròleg» d’«Els Pirineus» de Felip Pedrell a Venècia l’any 1897

Anna Godoy López — 2014-12-19

El català Felip Pedrell (1841-1922) i l’italià Giovanni Tebaldini (1864-1952), tots dos compositors i musicòlegs, es van cartejar durant gairebé vint-i-cinc anys en l’època en què el tortosí cercava de poder veure representada la seva gran trilogia lírica: Els Pirineus. En aquest article s’analitza l’epistolari entre Tebaldini i Pedrell que es conserva a la Biblioteca de Catalunya per poder dur a terme una reconstrucció històrica que va des del moment en què Tebaldini s’interessa per l’obra de Pedrell fins a l’estrena del pròleg d’aquesta peça a Venècia, l’any 1897. A partir d’aquest estudi, es posa en evidència que les dades històriques de les diferents fonts documentals secundàries no es corresponen amb els fets que es descriuen a l’epistolari, sobretot pel que fa a les dates i als llocs de representació, que sembla que no van ser clars fins al darrer moment. A més a més, s’aporten dades sobre els recursos dels quals disposaven per preparar aquest esdeveniment, com també sobre el paper que van tenir en l’acollida d’aquesta obra a Itàlia. Finalment, cal dir que les informacions que es donen en el present article són una prova més de la ja coneguda odissea del procés d’estrena d’Els Pirineus.

La correspondència de Cèsar Cui dirigida a Felip Pedrell (1893-1912)

Cristina Álvarez Losada — 2014-12-19

La correspondència de Cèsar Cui (1832-1918) dirigida a Felip Pedrell (1841-1922) és un conjunt de 52 documents epistolars (43 cartes i 9 targetes postals) conservats a la Biblioteca de Catalunya amb la signatura M 964; escrites en francès, la seva cronologia abasta des del 8 de març de 1893 fins al 12 de febrer de 1912. En dues de les cartes Cèsar Cui va ometre la data d’escriptura, però el seu contingut les situa dintre d’aquest interval cronològic. L’estudi d’aquesta correspondència mostra aspectes diversos de la relació d’amistat dels compositors esmenats: la seva mútua admiració i els seus intercanvis d’idees, opinions, composicions, escrits i articles; suposa també un important retracte de la realitat social de la vida musical de finals del segle XIX, mitjançant els seus comentaris sobre aspectes personals, familiars i quotidians, sobre les dificultats per la representació de les seves obres, així com sobre altres personatges i institucions musicals de l’època.

Cartes de Felip Pedrell conservades al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona

Begoña López — 2014-12-19

Marcos Jesús Bertran fou un escriptor, musicòleg i crític musical que es distingí per les seves col·laboracions en diversos mitjans periodístics, com ara La Vanguardia i El Día Gráfico. Fou fundador i conservador del Museu del Teatre de Barcelona i publicà novel·les, llibrets de comèdies musicals, com ara Barnum, i diversos treballs d’art dramàtic. El seu caràcter emprenedor el dugué a organitzar, a Barcelona, el III Congrés Internacional de Teatre l’any 1929, en què publicà l’article «Una coreografía olvidada», on descrivia la bufonada o festa oferta a la Ciutat Comtal en honor a Felip V, en ocasió del seu matrimoni amb Maria Lluïsa Gabriela de Saboia el 1702. També publicà els títols El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930) i Los Maestros Cantores de Nuremberg, reflex aquest últim de la seva adscripció als corrents wagnerians.

Les cartes que es conserven en el MAE (Museu de les Arts Escèniques) de Barcelona reflecteixen la bona relació, la confiança i el tracte quotidià que mantenia amb Felip Pedrell.

El compositor català Enric Granados. Anàlisi de tres cançons de concert: «La boyra» (1900), «Cansó d’amor» (1902) i «Elegia eterna» (1912)

Miriam Perandones Lozano — 2014-12-19

L’objectiu d’aquest treball és oferir una visió d’Enric Granados allunyada de la perspectiva simple que proposa la seva etiqueta de compositor nacionalista espanyol, mitjançant la contextualització i l’anàlisi musical de tres cançons catalanes elegides per la seva singularitat i interès estilístic: La boyra (1900), Cansó d’amor (1902) i Elegia eterna (1912), escrites durant l’època modernista. Per a Enric Granados, la composició d’obres en llengua catalana era un tret habitual des dels seus inicis com a músic, i aquesta pràctica es fongué en el context sociocultural barcelonès del canvi de segle. L’estructura i l’estilística de les tres cançons es relacionen amb la resta de l’obra per a veu i piano (en castellà i català) d’aquest compositor amb l’objectiu de descriure la varietat i la unitat d’estil del repertori cançonístic de Granados.

Espanya a Bayreuth: relació dels assistents als festivals wagnerians mitjançant les Fremdenlisten (1876-1914)

José Ignacio Suárez García — 2014-12-19

Malgrat el pes específic dels estudis sobre la recepció wagneriana a Espanya publicats aquests darrers anys, no existeix cap treball específic que determini el gruix de visitants que, procedents del nostre país, acudiren als festivals de Bayreuth. En aquest article s’ofereix una llista d’aquelles persones que viatjaren a la petita localitat de Francònia entre 1876 i 1914, una relació que és el fruit del treball exhaustiu de les Fremdenlisten conservades al Richard Wagner Museum mit Nationalarchiv. El nostre propòsit és, per tant, fer una primera aproximació al tema que ens pugui servir com a punt de partença per a futures investigacions encaminades a analitzar les implicacions derivades de la interpretació d’aquestes dades.

El pensament harmònic de Julián Bautista en teoria i pràctica: de l’«Estudio comparativo de los principales Tratados de Armonía» (1934-1935) a «Suite all’antica» i «Barrio de Córdoba»

Christiane Heine — 2014-12-19

El compositor madrileny Julián Bautista (1901-1961) va escriure el 1934-1935 l’Estudio comparativo de los principales Tratados de Armoníaa partir de Jean-Philippe Rameau, possiblement amb motiu de les oposicions a la Càtedra d’Harmonia del Conservatorio Nacio nal de Música y Declamación de Madrid, que guanyà el 8 de juliol de 1936, només deu dies abans de l’alçament militar que encetà la Guerra Civil Espanyola i que provocà el posterior exili argentí del músic, el 1939. En aquest text inèdit, de 78 pàgines mecanografiades, Bautista analitza 24 tractats d’harmonia que abracen dos segles sencers i que procedeixen de teòrics belgues i francesos, com també d’alguns autors italians, alemanys i espanyols. Per aquest motiu, esdevé una font important per jutjar la recepció dels tractats estrangers a Espanya durant la Segona República.

Alguns dels comentaris i avaluacions duts a terme per Bautista en l’Estudio comparativo palesen que el seu enteniment teòric de l’harmonia i del sistema tonal es vinculà estretament a la seva faceta de compositor. A fi d’indagar les suposades relacions entre el seu coneixement teòric i la pràctica compositiva, s’examinen els seus plantejaments harmònics en dues obres dels anys trenta: la Suite all’antica per a orquestra (1931-1938) i la segona cançó del cicle vocal Tres ciudades (1937).

La composició contemporània gallega als Estats Units. Octavio Vázquez

Rosa María Fernández — 2014-12-19

El compositor espanyol Octavio Vázquez (Santiago de Compostel·la, 1972) ha desenvolupat gran part de la seva activitat musical als Estats Units a partir d’un fort arrelament a la seva Galícia natal, una relació que marca la seva obra i la seva estètica, lligada a la tradició postromàntica. L’objectiu d’aquest text és analitzar la trajectòria que ha seguit el músic que presentem i atansar-se als trets compositius de la seva personalitat.

Bach i Händel: un confrontament

Alberto Basso — 2014-12-19

El coneixement que tenim avui dia sobre les figures de Bach i de Händel està relacionat, bàsicament, amb la caracterologia diversa que els infantà, curulla de contrastos i farcida d’equivalències, com assenyala el professor Dr. Alberto Basso en el magistral article que ens ofereix, sota el títol «Bach e Händel: un confronto».

El nexe que els uneix, la música, fou viscut d’una manera ben diferenciada en la major part dels aspectes artístics, musicals, professionals i, àdhuc, confessionals de llurs personalitats. Tot i que hi ha elements comuns, tant en la formació del pes de la seva trajectòria inicial, com en la llibertat emprada en l’ús de les afinitats electives que segellaren, més avant, la seva personalitat artística, llur testimoni esdevé una mostra excel·lent de la riquesa de matisos en què hom pot expressar-se.

Segons Alberto Basso, l’aprofundiment musical de Bach es deu especialment a una sentida prevalença litúrgica, empeltada de l’espiritualitat essencial que sadolla tota la seva producció. Diversament, però no de manera contrària, el plantejament de Händel es dirigeix a l’evocació d’una religiositat que s’avé amb el caràcter obert del públic teatral de l’època. Tots dos compositors crearen obres de primera magnitud en la seva jovenesa. Malgrat que a Bach li mancà l’experiència teatral, es convertí en un extraordinari treballador d’aquest art. No buscava un eclecticisme pràctic, sinó una vivència real del seu ofici, per això esdevingué organista, Konzertmeister, Kapellmeister i Direktor Musices municipal, a més, vers el 1744, s’interessà també per la musica speculativa. Altrament, cadascun dels seus fills cercà el seu propi camí en l’art musical.

El 1738, Lorenz Christoph Mizler, antic alumne de Bach, creà la Società per Corrispondenza delle Sciencie Musicali, a Leipzig. Bach hi fou admès, tot i que, com ressalta Alberto Basso, es limità a crear músiques d’ús habitual, bé que dotades d’aquella divina resplendor que el féu esdevenir immortal.

Recepció de la música de Georg Friedrich Händel a la Barcelona del segle XIX

Francesc Bonastre i Bertran — 2014-12-19

La música de Händel sonà a Barcelona, més enllà de l’època en què va ser creada, a la recerca de l’interès cultural i artístic dels auditoris de mitjan segle XIX. L’aventura de la música händeliana a la Ciutat Comtal s’inicià el 12 de març de 1867, amb uns fragments de Rinaldo, i es va cloure a l’adveniment del segle XX, amb un repertori semblant, dirigit per Matthieu Crickboom. Les 30 obres escoltades, 20 de les quals eren vocals i 10 instrumentals, que es programaren en el transcurs de 40 audicions, constitueixen una visió polisèmica i complexa, on intervenen intèrprets nacionals, entre els quals trobem Joaquim Malats, Isaac Albéniz, Pau Casals, Enric Granados i Enrique F. Arbós; com també els internacionals Eugène Gigout, Gustav F. Kogel, Matthieu Crickboom, Vincent d’Indy i d’altres.

La presència de la música de Händel a la Barcelona de finals del segle XIX és contornejada per l’obra de diversos compositors del barroc internacional: en primer lloc, per Johann Sebastian Bach, del qual apareixen 57 obres curtes (gairebé el doble que les de Händel), però senceres, de Jean-Baptiste Lully, Jean-Philippe Rameau, Jean-Marie Leclair, Giacomo Carissimi, Domenico Zipoli, Arcangelo Corelli, Antonio Vivaldi, Pietro Antonio Locatelli, Giuseppe Tartini, Gregorio Allegri, Karl Heinrich Graun, Johann Mattheson i Joan Baptista Comes.

La validesa d’aquesta presència al voltant de la figura artística de Händel fructificà, al tombant de segle, en la naixença dels «Concerts històrics», desenvolupats especialment gràcies a l’interès de Felip Pedrell, Carles Vidiella i Joan B. Pujol en iniciar-se el segle XIX.

La formació de Händel a Alemanya

Rainer Kleinertz — 2014-12-19

El propòsit inicial d’aquest treball és plantejar quina va poder ser la formació musical que rebé Händel a Alemanya abans de viatjar a Itàlia. Però el problema que observa l’autor a l’hora de tractar aquest tema és que les obres que es conserven d’aquest període, encara poc conegut, són d’atribució difícil, llevat de l’òpera Almira. Per tant, en aquest treball, el professor Kleinertz realitza una panoràmica, crítica i documentada, sobre les obres assignades a Händel durant aquest període inicial, plantejant àmpliament els problemes que hi ha per saber a qui s’han d’atribuir.

Recepció de la música de Georg Friedrich Händel a Espanya. El cas de l’arxiu de música de les catedrals de Saragossa i la intervenció dels músics Nebra

Antonio Ezquerro Esteban — 2014-12-19

L’arxiu de música de les catedrals de Saragossa conserva una font interessant i primerenca per a l’estudi de la recepció de la música de Georg Friedrich Händel (*1685; †1759) a Espanya. Es tracta d’un volum manuscrit, copiat curosa i professionalment, i enquadernat luxosament en pergamí. Aquí hi ha la còpia de les Suites de pièces pour le clavecin, que el músic angloalemany va fer imprimir a Londres el 1720. Aquesta còpia, feta només set anys després de l’editio princeps a Roma, el 26 de març de 1727, i que va ser propietat de Francisco Xavier Nebra, dóna testimoni del coneixement avançat de la millor música europea del moment al nostre país, com també de les fluïdes connexions musicals entre Itàlia i Espanya.

Els oratoris de Georg Friedrich Händel

Xavier Daufí — 2014-12-19

La tardor de l’any 1710, Händel és nomenat Kapellmeister a la cort de l’elector Georg Ludwig de Hannover. Uns quants mesos més tard, arriba a Londres, on presenta la seva òpera Rinaldo. El públic anglès, que, en aquell moment, mostra un gran interès per l’òpera italiana, acull el compositor molt favorablement. Durant els anys que van de 1719 a finals de la dècada de 1720, Händel, des de la Royal Academy of Music, institució fundada per ell mateix, assoleix nombrosos èxits en el camp operístic. No obstant això, les exorbitants despeses de l’acadèmia i el canvi dels gustos del públic provoquen el col·lapse de la institució i la necessitat de refundar-ne una de nova. La creació, l’any 1733, d’una companyia rival, l’Opera of the Nobility, suposa el toc de gràcia per a ell i Händel es veu obligat a abandonar definitivament la seva dedicació a l’òpera. A partir d’aquest moment, el compositor es bolca en el gènere oratori, que ja l’havia practicat anteriorment a Itàlia i també des de la seva arribada a Anglaterra.

Després de presentar una llista cronològica dels oratoris més significatius del compositor, es procedirà a elaborar un estudi de les seves característiques. Caldrà considerar la procedència de la temàtica emprada als llibrets; la presència i la utilització dels cors; la manera com el compositor expressa musicalment els afectes del text; els tipus formals dels quals se serveix per construir les àries; el significat dels passatges instrumentals; els cantants que contracta i les orquestres, les que té a la seva disposició el propi Händel i les que, després de la seva mort, interpreten les seves obres.

Com que es tracta d’una ponència presentada al congrés internacional titulat «El llegat de G. F. Händel a l’entorn de la música hispànica del seu temps», s’hi fa una reflexió breu sobre l’oratori a Catalunya. S’hi observa que l’oratori anglès no presenta coincidències notables respecte al català, ni des del punt de vista de la seqüenciació cronològica, ni de les estructures formals, ni tampoc de l’ús que socialment es feia d’aquestes obres.

Winkelmüller, Marie (2009). Die «Drei Streichquartette» von Juan Crisóstomo de Arriaga. Ein Beitrag zur Beethoven-Rezeption in Paris um 1825

Christiane Heine — 2014-12-19

Winkelmüller, Marie (2009)
Die «Drei Streichquartette» von Juan Crisóstomo de Arriaga: Ein Beitrag zur Beethoven-Rezeption in Paris um 1825
Friburgo de Brisgovia / Berlín / Viena: Rombach Verlag KG (= Rombach Wissenschaften - Reihe Voces, Christian Berger y Christoph Wolff [coords.].
Vol. 13 Freiburger Beiträge zur Musikgeschichte), 390 p.
ISBN 978-3-7930-9608-5

Gregori, Josep Maria (2012). Musica Caelestis. Reflexions sobre música i símbol

Aurèlia Pessarrodona Pérez — 2014-12-19

Gregori, Josep Maria (2012)
Musica Caelestis: Reflexions sobre música i símbol
Tarragona: Arola, 176 p.
ISBN 978-84-15248-89-7