Els oratoris de Georg Friedrich Händel

Resum

La tardor de l’any 1710, Händel és nomenat Kapellmeister a la cort de l’elector Georg Ludwig de Hannover. Uns quants mesos més tard, arriba a Londres, on presenta la seva òpera Rinaldo. El públic anglès, que, en aquell moment, mostra un gran interès per l’òpera italiana, acull el compositor molt favorablement. Durant els anys que van de 1719 a finals de la dècada de 1720, Händel, des de la Royal Academy of Music, institució fundada per ell mateix, assoleix nombrosos èxits en el camp operístic. No obstant això, les exorbitants despeses de l’acadèmia i el canvi dels gustos del públic provoquen el col·lapse de la institució i la necessitat de refundar-ne una de nova. La creació, l’any 1733, d’una companyia rival, l’Opera of the Nobility, suposa el toc de gràcia per a ell i Händel es veu obligat a abandonar definitivament la seva dedicació a l’òpera. A partir d’aquest moment, el compositor es bolca en el gènere oratori, que ja l’havia practicat anteriorment a Itàlia i també des de la seva arribada a Anglaterra.

Després de presentar una llista cronològica dels oratoris més significatius del compositor, es procedirà a elaborar un estudi de les seves característiques. Caldrà considerar la procedència de la temàtica emprada als llibrets; la presència i la utilització dels cors; la manera com el compositor expressa musicalment els afectes del text; els tipus formals dels quals se serveix per construir les àries; el significat dels passatges instrumentals; els cantants que contracta i les orquestres, les que té a la seva disposició el propi Händel i les que, després de la seva mort, interpreten les seves obres.

Com que es tracta d’una ponència presentada al congrés internacional titulat «El llegat de G. F. Händel a l’entorn de la música hispànica del seu temps», s’hi fa una reflexió breu sobre l’oratori a Catalunya. S’hi observa que l’oratori anglès no presenta coincidències notables respecte al català, ni des del punt de vista de la seqüenciació cronològica, ni de les estructures formals, ni tampoc de l’ús que socialment es feia d’aquestes obres.