Locus Amœnus

«Et aliorum quam plurimorum quorum numerum sola Dei sciencia colligit». Les relíquies que consten a l’Acta d’obertura de l’Arca Santa de la catedral d’Oviedo (1075): el record de l’oblidat

Raquel Alonso Álvarez — 2022-12-22

A l’Arxiu de la catedral d’Oviedo es custodia l’anomenada Acta d’obertura de l’Arca Santa, datada el 1075, però únicament conservada gràcies a dues còpies realitzades al segle XIII. L’Acta recull aspectes relatius a la història i als intents d’obertura, així com al cerimonial que es va seguir el 1075 per procedir a la inspecció del reliquiari en presència del rei Alfons VI i la seva família, abats, bisbes i aristòcrates. Inclou, a més, la llista d’elements sagrats inclosos en aquell moment en el contenidor, a l’anàlisi del qual, en el context hispànic i europeu, es dedica aquest article. En primer lloc, s’ha intentat completar la identificació de les relíquies de l’Arca Santa partint d’estudis previs i utilitzant calendaris, vitae i martirologis que, raonablement, podem suposar que es custodiaven a Sant Salvador en el moment en què es procedeix a l’obertura. A continuació, s’ha comparat la llista d’Oviedo amb les registrades en altres centres religiosos peninsulars i europeus, a fi de comprovar les semblances i les diferències territorials. S’adverteix que totes les col·leccions tenen un substrat comú compost per restes de personatges evangèlics i sants internacionals (generalment paleocristians), al qual s’afegeixen figures locals o més pròximes al centre propietari de les relíquies. Finalment, i aquesta és una de les principals aportacions del present treball, s’ha comprovat el caràcter dubtós de moltes identificacions, manifestada ja en el curs de les obertures medievals de reliquiaris. La infreqüència amb què es realitzaven aquestes cerimònies havia de propiciar una deterioració dels tituli i autèntiques associats a les relíquies, la qual cosa afavoria, d’una banda, reinterpretacions basades en la informació hagiogràfica de què disposava cada centre i, d’una altra, anava incrementant progressivament el nombre de restes la identificació de les quals resultava impossible, però que, atès el seu indiscutible caràcter sacre, continuaven conservant-se en els reliquiaris i rebent culte.

De Cardona a Damasc: l’argenter Marc Olzina en el context catalanoaragonès de la primera meitat del segle XV

Montserrat Barniol López — 2022-12-22

Fins ara, la historiografia havia esbossat només parcialment la trajectòria de l’argenter Marc Olzina. Ara, l’estudi dels manuals de l’escrivania parroquial de Sant Miquel de Cardona ens ha permès aprofundir en la seva figura. A partir d’aquesta documentació i de la revisió de les altres notícies documentals sobre l’orfebre, l’article pretén traçar-ne l’itinerari vital i professional, des de la seva Coromina nadiua fins que va morir a Damasc, ciutat on el van dur els negocis. Això no solament ens ha permès explicar-ne els orígens i la formació (fins ara desconeguts), sinó també resseguir la seva activitat, que el perfila com un destacat orfebre del seu temps que, a més a més, va participar en el lucratiu comerç de mercaderies de valor. Igualment, hem pogut precisar algunes qüestions sobre la creu dels Sants Màrtirs, l’única obra —que sapiguem— documentada i conservada de l’artífex (1420-1427).

El projecte definitiu d’Antonio da Sangallo el Jove per a l’església de Nostra Dona de Montserrat de Roma. Revisió i actualització

Isabel Ruiz Garnelo — 2022-12-22

Es proposa una interpretació renovada del projecte O 171 A recto d’Antonio da Sangallo el Jove per a l’església de la comunitat de la Corona d’Aragó a Roma, Nostra Dona de Montserrat. Es revisa la bibliografia actual mitjançant una cerca sistemàtica als arxius dels Establecimientos Españoles a Roma i es realitza una minuciosa anàlisi mètrica i compositiva dels plans i dels esbossos inicials. S’estudia el context cultural de l'arquitecte i del seu client, i es compara la planta actual de l'església amb les successives propostes d'Antonio Cordini —centrant-nos en la planta definitiva, però sense oblidar els dibuixos O 168 A recte, O 1789 A i O 720 A recto. Això permet corregir la datació del projecte O 171 A recto de febrer a novembre de 1518, així com subratllar la importància de la composició de la confraria i dels aspectes aritmètics i proporcionals a l'hora d'entendre la grandària considerable del cor i per què es van decantar per la solució longitudinal.

Dues taules marianes de Perot Gascó al Museo de Pontevedra. Aportacions a partir dels estudis de Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903)

Estefanía Piñol Álvarez — 2022-12-22

La producció artística de l’obrador dels Gascó ha estat motiu de debat historiogràfic durant els últims anys. Les creacions realitzades per aquest taller familiar català s’han atribuït a les diferents etapes o a les diferents persones que en formaven part d’una forma canviant i amb discrepàncies entre els historiadors de l’art. És el cas de dues taules d’iconografia mariana del Museo del Prado que es troben en dipòsit al Museo de Pontevedra (núm. cat. P001330 i P001333). Aquestes seran les protagonistes del present article, que alhora sorgeix de l’aproximació a l’obra de Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903), una font —encara poc considerada pels historiadors de l’art— que ens aporta noves dades per a l’estudi de les nostres taules. En primer lloc, en resseguim l’ingrés al Museo del Prado i reflexionem sobre la problemàtica historiogràfica i estilística que ha sorgit al seu voltant. Seguidament, analitzem l’article publicat per Josep Puiggarí a L’Avenç l’any 1883, on explica que va poder veure les taules marianes a la parròquia osonenca de Sant Vicenç de Torelló. A partir d’aquesta publicació —on també es menciona l’existència d’un sagrari que formaria part del mateix retaule—, i atenent els dibuixos originals de Puiggarí que copien aquestes peces, fem una reflexió sobre el seu recorregut i la fortuna que van tenir. Paral·lelament, examinem la publicació en si mateixa com a document d’interès per apropar-nos a l’estudi de l’art antic al segle XIX.

El cadirat coral de Santa Maria d’Agramunt: història, dispersió i darreres troballes

Voravit Roonthiva — 2022-12-22

El cadirat de Santa Maria d’Agramunt és un moble que va desaparèixer, parcialment, a partir de 1953. En aquest treball es presenta les darreres troballes dels elements que van sortir de l’església, la fortuna que van tenir i les localitzacions actuals. També s’hi fa una descripció de la topografia i la morfologia del moble abans de ser desmantellat, mitjançant l’anàlisi de l’estructura, la construcció, l’estil i les fonts a través d’un estudi comparatiu amb altres conjunts. D’aquesta manera, s'ha pogut vincular el cadirat de Santa Maria d’Agramunt amb el també desaparegut conjunt de l’església de Sant Joan de les Abadesses.

L’alta muntanya en les pintures de Carlos de Haes des de l’anàlisi d’algunes creacions dels Pirineus i/o dels Picos de Europa (1869-1876)

Luis Aurelio González Prieto — 2022-12-22

A Carlos de Haes competeix la implantació de la pintura del natural a Espanya. Des de la càtedra de Paisatgisme a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, s’erigeix en la corretja de transmissió de la pintura a l’aire lliure als seus deixebles més rellevants, seguidors acèrrims de l’artista. Malgrat la seva transcendència en la renovació del discurs plàstic contemporani espanyol, en referència a la seva figura es manté encara avui una certa opacitat. Des d’aquesta situació incomprensible, es planteja l’aclariment de controvèrsies i errors respecte dels seus viatges a tots dos massissos, els Pirineus francesos i els Picos de Europa, representats pel mestre al llarg de la seva trajectòria. A partir de la consulta exhaustiva de l’hemerografia local històrica i el maneig d’altres fonts documentals (catàlegs de museus i sales de subhastes), aquesta recerca corregeix les atribucions de set obres que estan desubicades de la cadena muntanyenca i de tres pintures més que localitzen malament els pics representats. Per rastrejar els emplaçaments triats al seu moment per l’artista, es va desencadenar un laboriós treball de camp, comptant amb el coneixement profund del muntanyisme dels dos massissos. L’orografia més emblemàtica i incontrovertible, la botànica i els abillaments i tocats d’homes i dones marquen les pautes per a la detecció dels paratges representats en les obres analitzades. La rectificació fundada d’aquests equívocs fa que s’entengui millor la figura del mestre hispano-belga i contribueix, així mateix, a determinar les etapes de la seva evolució.

Ripensare i confini: l’incursione degli architetti modernisti nel «lettering» di ispirazione medievale

Elena Ramazza — 2022-12-22

Il presente studio esplora il contatto tra architetti modernisti catalani e la produzione di libri, sotto il punto di vista specifico del lettering di ispirazione medievale. L’indagine permette di approfondire le modalità di rielaborazione delle forme medievali durante il Modernismo, condivise anche dal restauro «in stile» alla maniera di Viollet-le-Duc e argomento spesso trascurato in quanto considerato una sfortunata inflessione del gusto. Allargando invece lo sguardo al contesto generale e alle fonti d’ispirazione, vediamo che tale rielaborazione risponde a una necessità di rigenerazione sociale e comunitaria, che si riflette anche nella parallela riscoperta dei manoscritti medievali e nel restauro del Monastero di Ripoll. Esaminando lo stato della paleografia dell’epoca, troviamo che le illustrazioni dei testi paleografici e il design degli architetti condividono l’ibridazione tra filologia e creatività artistica. Allo stesso tempo, la produzione di lettere goticheggianti da parte della tipografia editoriale mostra i contatti tra l’estetica medievalista e l’industria. Segue l’analisi delle esperienze di lettering degli architetti Lluís Domènech i Montaner, principale punto di contatto tra architettura ed editoria ed esploratore di numerosi stili di lettering medievale, Camil Oliveras i Gensana, che giunse a una sintesi tra forme medievali e moderne, Josep Vilaseca i Casanovas, collaboratore di Domènech, e infine dell’illustratore Josep Pellicer i Fenyé, che utilizzò l’ispirazione medievale insieme ad altre, a seconda delle finalità nella trasmissione del messaggio artistico.

El prat de Marcel: aproximació a una pintura de Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918)

Pere Capellà Simó — 2022-12-22

El Retrat de Marcel de Montoliu, infant, de la pintora Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876 – 1918), es presenta com un testimoni fefaent de la revaloració de l’infant i el seu joc que s’esdevingué, a les acaballes del segle XIX, arreu del món occidental. Estructurat en set apartats, l’article situa l’obra en el marc de les representacions de la infantesa del període i, a partir d’aquest testimoni en concret, insisteix en determinades actituds de la pintora alhora que descobreix, per primer cop, la biografia del seu model.

Els Nonell de Picasso

Cristina Mendoza — 2022-12-22

Picasso sempre va conservar tres dibuixos i una litografia d’Isidre Nonell, una informació desconeguda fins ara. De les quatre obres, dues són inèdites, una només es coneixia per una reproducció en blanc i negre i un altre exemplar de la litografia es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nonell va ser un dels artistes més avançats de la pintura catalana i espanyola de la darrera dècada del segle XIX i la primera del XX i un referent per a Picasso durant els seus anys de formació a Barcelona. La publicació d’aquestes quatre obres planteja la qüestió de si va ser Nonell qui va regalar aquests dibuixos a Picasso o si, per contra, va ser Picasso qui els va triar. En definitiva, per què, com i quan van arribar a les mans de Picasso? Encara que la resposta quedarà inevitablement en el terreny de la hipòtesi, el fet, independentment de l’interès dels dibuixos en si, ens permet especular sobre la relació entre tots dos artistes, així com sobre la hipotètica influència de Nonell en Picasso.

Joan Miró i les arts del món

Ricard Bru i Turull — 2022-12-22

La trajectòria de Joan Miró es caracteritza per haver sabut construir un llenguatge propi de gran força expressiva a partir d’un ús de formes, materials i colors que entronca amb signes essencials de l’home i de la natura. Amb aquest article recollim alguns dels rastres de l’interès de l’artista per les cultures del món en temps del primitivisme i per manifestacions artístiques foranes, espontànies o primigènies que el van ajudar a traçar un camí propi, profundament personal alhora que universal.