D’adjectius a quantificadors. Evidència del català antic i modern

Resum

La història dels quantificadors indefinits de les llengües romàniques és la història del desenvolupament de nous trets distribucionals per un grup escollit d’adjectius llatins (Company 1991, 1997; Batllori 1998). Aquesta distribució serà responsable de la constitució posterior de la nova subclasse de determinants que anomenem quantificadors. Com s’explica a Zamparelli (2000), l’augment de la complexitat estructural del marge esquerre del SDet suposa l’especialització de paraules que pertanyien a antigues categories per aquestes noves posicions. És així com la posició de quantificador genera la categoria quantificador. Estem devant un procés de llarga durada amb conseqüències que encara són visibles en les llengües medievals en paraules heretades i procedents d’adjectius, como ara les derivades de MULTUS o PAUCUS, però també en adjectius romànics, com el català bastant. Fins i tot als nostres dies tenim el mateix desplaçament categorial amb una paraula de significat semblant com l’adjectiu suficient (Brucart; Rigau 2002, Camus 2009).